La datació radioactiva dels meteorits ens ha permès determinar l'edat del Sistema Solar. Aquesta edat també és coherent amb la datació de mostres de roques lunars i de les roques més antigues trobades sobre la superfície de la Terra.
El Sistema Solar està format per una estrella central que anomenem Sol i per tots els objectes que l'orbiten sota la influència de la seva gravetat. Aquests objectes inclouen els planetes i els seus satèl·lits naturals, els planetes nans, els asteroides, els meteoroides i els cometes. El Sol representa més del 99,87% de la massa total del Sistema Solar.
Segons la resolució de la Unió Astronòmica Internacional del 2006, perquè un objecte sigui un planeta ha de satisfer tres criteris. El primer és que ha d'orbitar al voltant del Sol. El segon és que un planeta ha de tenir prou massa per tal que la gravetat el transformi en una forma aproximadament esfèrica. Finalment, la seva influència gravitacional ha de ser suficient per eliminar altres objectes de la seva òrbita. Els objectes que no són satèl·lits i obeeixen les dues primeres regles, però no la tercera, s'anomenen planetes nans. Comptant des del Sol, els planetes del Sistema Solar són Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú.
Els planetes nans són més petits que la Lluna, que té un diàmetre d'uns 3474 quilòmetres. Plutó és actualment el més gran dels planetes nans, seguit d'Eris, Haumea, Makemake i Ceres. Cadascun d'aquests objectes són sòlids, tenen superfícies gelades i composicions semblants. Ceres es troba entre les òrbites de Mart i Júpiter, mentre que els altres quatre planetes nans es troben més enllà de l'òrbita de Neptú, en el cinturó d'Edgeworth-Kuiper.
Els quatre planetes més propers al Sol s'anomenen planetes terrestres. Aquests planetes tenen una superfície sòlida i estan formats majoritàriament per roques. Mercuri no té atmosfera, però en comparació amb la Terra, Venus té l'atmosfera més densa i Mart l'atmosfera més prima. En contrast amb els petits planetes interiors, els quatre planetes exteriors, que s'anomenen gegants gasosos, són molt més grans. Aquests planetes són principalment gasosos (hidrogen i heli) i tenen atmosferes molt denses. Tots els gegants gasosos tenen anells al seu voltant. Saturn té, amb diferència, el sistema d'anells més impressionant, visible, fins i tot, amb un petit telescopi.
Amb l'excepció de Mercuri i de Venus, tots els planetes tenen almenys un satèl·lit natural. La Terra és l'únic planeta del Sistema Solar que només en té un, mentre que Mart en té dos. En contrast amb els planetes terrestres, tots els gegants gasosos tenen un gran nombre d'objectes orbitant-los. Amb més de 75 satèl·lits confirmats per a cadascun, Júpiter i Saturn són els planetes amb més satèl·lits naturals, seguits d'Urà i de Neptú.
Comptats des del Sol, la Terra és el tercer planeta i té una òrbita gairebé circular. L'atmosfera terrestre es compon principalment de nitrogen i d'oxigen, i la temperatura mitjana de la seva superfície, que està coberta més del 70% per l'aigua, és d'uns 15 graus centígrads. La Lluna és l'únic satèl·lit natural de la Terra i l'únic objecte celeste que els éssers humans han trepitjat.
Les restes de la formació inicial del Sistema Solar se solen trobar en el cinturó d'asteroides, situat entre les òrbites de Mart i Júpiter, i en el cinturó Edgeworth-Kuiper, situat més enllà de l'òrbita de Neptú. Les dimensions dels asteroides van d'uns 10 metres a 1000 quilòmetres. La massa combinada de tots els asteroides del Sistema Solar és inferior a la massa de la Lluna.
Els cometes es componen principalment de gel, però també contenen pols i materials rocosos. El gel és volàtil i s'evapora quan el cometa s'acosta al Sol a causa dels vents solars i de la radiació. Això crea dues cues: una cua de pols lleugerament torçada en la direcció oposada al moviment del cometa, que s'estén milions de quilòmetres, i una cua de plasma recta rarament visible a ull nu. Les cues d'un cometa sempre apunten en la direcció oposada al Sol, independentment de la direcció en què es mogui el cometa. Es creu que la majoria dels cometes provenen de dues regions específiques: el cinturó d'Edgeworth-Kuiper, situat més enllà de l'òrbita de Neptú, i el núvol d'Oort, en els confins del Sistema Solar.
El camp magnètic del Sol s'estén molt més enllà de la seva superfície. Això crea una bombolla que envolta tot el Sistema Solar. La regió on el camp magnètic del Sol interactua amb el camp magnètic d'altres estrelles s'anomena Heliofunda. El límit exterior d'aquesta turbulenta i agitada regió s'anomena Heliopausa. Més enllà de l'Heliopausa hi ha l'espai interestel·lar. El 2012, la sonda espacial Voyager 1 va ser el primer objecte fabricat per l'home a travessar l'Heliopausa.
